RECORREGUT   
Un recorregut fantàstic, tant per la  “bellesa urbana” com pels indrets que recorria. La sortida es des de la Plaça de Catalunya cap a Passeig de Gracia, girant a l’esquerra per recorre tot el carrer Aragó i arribar a la Plaça d’Espanya pel carrer Tarragona. Seguint entre les fantasticques fonts de l’Avinguda Maria Cristina i enfilant cap a montjuich tota la pujada fins arribar a l’Estadi Olimpic. A partir d’alla tot baixada passant pel carrer Lleida, Manso, Tamarit i Ronda de Sant Antoni, arribant de nou a la Plaça Catalunya pel carrer de Pelai. Total 11 quilòmetres de fàcil recorregut a excepció de la pujada a Montjuich.

SENSACIONS  Aquesta és una cursa ideal per a poder convencer algú per fer-la, ja que és la més popular i famosa de totes, i no perque sigui fàcil de fer-la, sinó perque es pot fer al ritme que vulguis, fins i tot caminant, ja que donen dues hores i mitja per poder-la fer. I per tant jo vaig convèncer el meu germà  J.Manel per fer-la. L’objectiu era clar: disfrutar de la cursa i de l’ambient i acabar-la en bones condicions físiques.
   Arribem d’hora (uns ¾ d’hora abans) i podem aparcar fàcilment el cotxe a tocar de passeig de gràcia. Ens treiem la roba per quedar-nos en calça curta i anem cap el punt de sortida tot escalfant una miqueta. Ja veiem que hi ha molta gent preparada per a la sortida i queda mitja hora. Fem temps tot escalfant i ja ens endinsem en mig de la gernació per no sortir els últims. PUM, tret de sortida. Ups, ningú es mou? Era una falsa alarma?  No, es que n’hi ha uns que ja corren però nosaltres seguim atrapats dins la gentada. Al cap d’un parell de minuts comencem a caminar lentament....la massa de gent es mou. Comence a haver-hi alguna clariana i tot just passem per sota de l’arc de sortida...els primers ja deuen ser a l’estadi olimpic, pemsem....
Finalment, podem començar a trotar lentament i anar esquivant gent de totes les edats. Al arribar al carrer Aragó ja podem anar corrents a un ritme mes uniforme, però seguint fent zigues-zagues per no topar amb ningu. Miressim on miressim l’espectacle de gent era increible...tot el carrer Aragó en la seva amplada i llargaria estava atapait d’humans, suant, aplaudint, cridant…en  definitiva, divertint-se i passant-s’ho bé. Nosaltres per no ser mensy fem algunes fotos mentre fem un slalom per seguir avançant. Un cop arribats al final d’aquest llarg carrer ens dirigim cap a plaça espanya per on hi passem, ara si que ja un bon ritme i amb un aspecte insolit: sense cotxes ni motos ni busos ni taxis ni res que s’hi assembli. Tornem a fer fotos un cop entrem a la avinguda Maria Cristina ja que la imatge de tanta gent amb totes les fonts a ple rendiment s’ho valia. Ara si que comença el millor...la pujada a montjuïch. Cap amunt que fa pujada, pim-pam, pim-pam bon ritme però tant en J.Manel com jo mirem el pulsometre i veiem que anem pujats de revolucions, i  tot i que ens trobem comodes amb el ritme, decidim reduïr una miqueta perque encara queda pujadeta i no coneixem massa el desnivell que queda Passat ja el km 4. ohh, avituallament, aigua pera  tots... (Felicitats a la organització per la bona distribució de l’aigua, ja que van posar-ne a dues bandes i amb molta gent evitant aglomeracions, to i ser 50.000 corredors...). Pujem una miqueta mes i de seguida la baixada que permet recuperar l’alé i gaudir de les bones vistes de Barcelona des d’aquí dalt.  Recorrem el cinqué quilòmetre mentre fem l’entrada triomfal al paradis dels atletes: L’estadi Olimpic Lluis Companys. Com si de la marató olimpica es tractés, entrem emocionats pel tunel que condueix a la pista d’atletisme. Dins del tunel, crits i aplaudiments mentre l’speaker segueix animant la festa des de dalt d’aquesta entrada emblemàtica. I de la foscor del tunel ens enlluernem amb la llum del sol que envaia les graderies buides de l’Elstadi . Quina passada!!! Comencem a donar la volta a l’estadi per la catifa vermella que tants i tant coneguts atletes i esportistes han trepitjat. El sentit de la volta es cap a la dreta. Aprofitem per fer  més fotos encara. De fet la camara era per aquest gran moment….El marcador de l’estadi anunciava el nombre d’inscrits a la cursa i donava la benvinguda a l’estadi. Tornem cap a l’altre tunel i sortim de nou a l’asfalt de la muntanya màgica. Això torna a pujar de valent però de seguida bé de nou l’avituallament i comencem a baixar mentres ens refresquem una miqueta la gola, el cap i el clatell. Ara ja no queda cap més pujada, sinó el contrari, tot baixada i planer fins a la línia d’arribada, però a la baixada les cames comencen a protestar una miqueta dient que ja porten gairebé set quilometres. La baixada perment reduir les pulsacions disparades amb l’emoció de còrrer pel tartà sagrat de l’Olimpic iniciant així la part final de la cursa: 3 o 4 kilometre de no res. Decidim seguir mantenitn el mateix ritme, sense forçar la màquina i acabar sensers la cursa, i així ho fem pels carrers Lleida, Tamarit, Manso i Ronda Sant Antoni  on es notava una lleugera pujada que feia sentir les cames mes pesades, com si costés més de moure-les. Fem els ultims metres pel carrer pelai, fem un “give me five” els dos germans i entrem per la linia de meta amb un temps aproximat de 1h.07m. del nostre crono. Ens llegeixen el codi de barres del dorçal i passem per l’avituallament final amb coke o sprait i sense cues (felicitats de nou a l’organització per aquest motiu). Una mica d’estiraments, i cap al cotxe.